dijous, 24 d’abril del 2008

La cara oculta de la Lluna




La Lluna és l'únic satèl·lit natural del nostre planeta, la qual cosa vol dir que gira en una òrbita estable al voltant de la Terra i curiosament sempre ens mostra la mateixa cara. Des del nostre planeta ens és impossible poder observar l'hemisferi lunar que queda a l'altre costat, l'hemisferi que mira cap a l'espai exterior. Els humans no vàrem aconseguir veure la cara oculta del nostre satèl·lit fins que, el 10 d'octubre de 1959, la sonda automàtica soviètica Lluna 3 va fer fotografies d'aquest hemisferi, i no seria fins el 24 de desembre de 1969 en que va poder ser observada directament pels ulls d'un humà. Els tres astronautes de l'Apollo VIII van ser els primers en orbitar la Lluna i poder observar amb els seus propis ulls "la cara oculta de la Lluna". No s'ha de confondre "la cara oculta de la Lluna" amb “la cara fosca de la Lluna”, que no deixaria de ser l'hemisferi que queda fosc a la llum del sol, variant de Lluna plena a Lluna nova i viceversa en un període de 28 dies, segons el cicle lunar. I ens preguntarem que per quina raó ens mostra sempre la mateixa cara? Si pensàvem que era una curiosa casualitat hem de deixar de creure-ho, ja que l'explicació és de pura física; la Lluna, a través dels milions d'anys que viu orbitant la Terra ha anat sincronitzant la seva pròpia rotació fins a arribar al seu estat mes estable i de mínima energia. Igual com la Lluna provoca marees als nostres mars i oceans la força gravitatòria del nostre planeta també provoca "marees" a la Lluna, però la Lluna no té aigua i no es pot observar fàcilment encara que en les seves estructures sòlides o fluides també s'apliquen les mateixes forces de manera que les forces de fricció dels sòlids que s'oposen a aquests vaivens de "marees" provocats per la força gravitatòria terrestre ha provocat després de milions d'anys que la Lluna hagi frenat el seu període de rotació fins a sincronitzar-lo completament amb el de translació al voltant de la Terra, és a dir la Lluna tarda el mateix en fer una volta completa a la Terra (translació) que el que tarda a fer una volta sobre si mateixa (rotació). És segur que milions d'anys enrere la Lluna tingués un període de rotació més curt (que rotés més ràpid) però va anar frenant el seu moviment rotatori a causa d'aquestes friccions fins i tot arribar al seu estat actual mes estable i sense frenat ja que en la seva situació actual ha arribat al seu estat mes estable de rotació. El mateix li passa a Mercuri (el planeta mes proper al Sol) respecte a la seva translació al voltant de l'astre rei, però Mercuri encara es troba en aquella fase de frenada que encara pot durar milers o milions d'anys.

3 comentaris:

nephew ha dit...

Mira, sempre m'havia preguntat perqué la lluna amaga una cara tota l'estona.
No se si això també deu passar amb les llunes dels altres planetes on no hi ha aigua, com Júpiter.

Àlex ha dit...

Nephew, si que deu passar, el que passa es que en el cas de la nostra lluna ja s'ha assolit una situació estable de mínima energia i en altres "llunes" d'altres planetes pot estar en un estadi anterior o no, depenent del temps que faci que les forces de fregament estiguin actuant i de les masses i estructures concretes dels astres. L'exemple seria comparable a una pilota de basquet que deixem caure en vertical contra el terra que anirà fent bots fins que es freni del tot i quedi aturada a terra en el seu estat més estable i de mínima energia, i això passarà en uns quants segons. En el cas dels satèlits estem parlant de una mica més de temps.

SERGIBR ha dit...

Hola Àlex. Sobre l'origen de la Lluna jo recordo haver escoltat dugues teories. La primera parlava de que el nostre satèl.lit es va formar a partir de matèria semi-líquida que va ser expulsada d'una prototerra que girava a moltíssimes més revolucions del que fa ara i que poc a poc va anar solidificant-se i va restar orbitant al nostre voltant.
Crec recordar que els científics no li donaven massa credibilitat a a aquesta teoria i sembla que tot va començar amb l'impacte d'un astre anomenat Orfeo i que va col.lisionar contra el nostre planeta amb l'angle i posició adequades, perquè les restes resultants d'aquest xoc, amb el transcurs del eons, s'anéssin ajuntant i donant pas al que avui en dia coneixem com al nostre satèl.lit. Casualitats del cosmos doncs, ja que si l'impacte hagués estat amb unes condicions equivocades, es conseqüències per a nosaltres haguessin estat nefastes i possiblement ara mateix no estariem parlant de l'astre que cada nit ens il.lumina.