dimecres, 23 d’abril de 2008

La facilitat dels humans per a reconèixer cares
















Si ens fixem, pels carrers dels nostres pobles i ciutats, és fàcil de reconèixer en els nombrosos cotxes que es fabriquen, que hi ha certa semblança a una cara humana; fars (ulls), entrada d’aire frontal (boca), retrovisors (orelles), etc... i si ja hem sigut capaços de entreveure aquestes cares, inclús és fàcil i divertit observar (per la seva expressió “facial”) automòbils seriosos, alegres, simpàtics, enigmàtics, tristos, guapos, lletjos,... És molt provable que tot això estigui ja estudiat pels propis fabricants de cotxes i sàpiguen també com influeix a la manera de vendre aquests mateixos automòbils al competitiu mercat de l’automoció. Quants cops s’han humanitzat el automòbils en dibuixos animats i pel·lícules d’animació, com en el cas de la pel·lícula “Cars”, on curiosament, els fars no son els ulls!, encara que s’ha resolt d’una manera també factible. Però no ens desviem del tema. És curiosa aquesta facilitat dels humans per a reconèixer cares, inclús allà on no hi són.

L’any 1976 la sonda Viking 1 va enviar fotos de la superfície marciana i en concret de la regió de Cydonia (una planícia plena d’altiplans i roques) on a un astrònom de la Nasa anomenat Tobias Owen li va semblar curiós reconèixer en una planuria en concret un accident geogràfic que semblava una cara humana. La Nasa va enviar aquesta curiosa informació a la premsa el 31 de juliol de 1976. No va faltar els qui van voler veure en aquest fet una mostra de que havia existit alguna civilització d’humanoides a Mart. Anys després i gràcies a moltes altres fotografies de la mateixa zona preses per sondes espacials com la Mars Global Surveyor al 1997 o d’altres demostraren que la cara de 1976 fou solament una cara que va arribar a reconèixer un humà (Tobias Owen) entre milers de fotos, gràcies a que la il·luminació d’aquell dia donà unes ombres que assimilaven aquella imatge a una cara humana. És una realitat estudiada pels científics que una de les habilitats dels bebès humans i possiblement també dels primats és una facilitat especial per a reconèixer cares i expressions facials. La primera imatge recognoscible que veu un bebè és possiblement la cara de la seva mare. D’aquesta manera es molt important per a ell la referència constant d’aquesta cara, i el seu medi de comunicació es en un principi molt visual, les expressions de la seva mare o en en tot cas del seu vetllador o vetlladora són vitals per a la maduració comunicativa del seu cervell. Les cares son els patrons preferits pels nostres cervells, per això som capaços de veure-les per tot arreu. Qui no ha reconegut cares en roques, terres de casa, núvols,… Hi ha una llista inacabable de casos coneguts d’aparences humanes reconegudes a la orografia, en roques i penyals escampats per tota la geografia mundial, per tots els països i cultures. És una cosa comuna a tota la nostra espècie. Som uns “animals” especialment experts en el reconeixement facial fins el punt de que és a través de les expressions facials que comuniquem (a vegades sense voler-ho) els nostres sentiments, emocions i desigs més profunds.

6 comentaris:

nephew ha dit...

Suposo que deu passar el mateix amb les anomenades psicofonies i aquestes coses. Nosaltres veiem o escoltem alguna cosa que no sabem el que és, fins que algú et diu que això és una cara, i com que el nostre cervell tendeix a ordenar-ho tot,ho veiem més clar.
Per cert, felicitats pel post número 1!

Dan ha dit...

El curiós és que la cara de Mart, fins i tot després de les noves imatges, on es veu que no es una cara, hi ha qui segueix dient que allà hi ha una cara. De vegades veiem el que volem veure.

Sort amb la nova aventaura blogaire!!

Joan ha dit...

Bona entrada. Espero poder anar seguint el teu bloc.

a reveure,

Alex ha dit...

Gràcies a tots per la bona rebuda que m'heu donat.
Intentaré emular al Dan tot el que pugui però aquesta periodicitat que porta sembla dificil d'abastar.
Gràcies de nou Nephew, Dan i Joan.

Alasanid ha dit...

També et felicito. Al principi és difícil anar escrivint (per mi encara ho és pru) però amb el pas dels posts un s'hi va acostumant.

A mi em costa molt de reconèixer cares, el que em passa sovint és que relaciono sons amb persones (amb les veus de les persones).

Gerard ha dit...

M'agradaria saber qui ha dit que els esquirols no poden distingir una cara, ja sigui humana (si és que viu prop seu) o "esquirolina".